Treball, treballadors i sindicalisme en l'administració pública a Catalunya
Ysàs i Solanes, Pere

Barcelona : CCOO : Columna, 1998
ISBN 8483005964

En el discurs historiogràfic i també en el discurs sindical els treballadors públics han estat caracteritzats per la seva manca de dinamisme reivindicatiu i la baixa conflictivitat dels seus moviments laborals. Sovint això ha estat argumentat apel·lant a les dependències i submissions dels empleats públics respecte de les conjuntures polítiques que han travessat les Administracions públiques a cada moment des del passat segle XIX. Ara bé, la confirmació que les coses hagin anat de tal forma no contradiu la constatació que tant el discurs historiogràfic -acadèmic o extraacadèmic- com el mateix discurs sindical han mostrat febleses i insuficiències per aconseguir integrar aquest sector de treballadors dins el marc interpretatiu de la història del moviment obrer, amb les seves particularitats i els aspectes que hagin pogut compartir amb el conjunt assalariat. Es podria fins i tot pensar que aquesta situació hagi pogut ser el producte d'una certa obsessió per part d'alguns historiadors pel món de les "granotes blaves", del qual habitualment s'ha ressaltat -de vegades amb més motius que d'altres- el seu caràcter combatiu i d'avantguarda. El cert és que han existit diferències visuals, i més que visuals, entre la classe obrera industrial i el món dels administratius, dels treballadors de serveis i dels funcionaris, situats en l'univers dels "colls blancs". Aquesta ha estat una realitat que, des dels moviments sindicals, no es va saber o no es va voler abordar en el seu moment, i que els faria tenir una responsabilitat en la tardana voluntat d'organitzar i impulsar l'activitat sindical entre un sector de treballadors (cada vegada més ampli) que, a priori, es considerava poc dinàmic. El cert és que en les històries del moviment obrer, el sector dels empleats públics és una parcel·la desatesa, marginal entre els protagonistes institucionals o individuals dels esdeveniments històrics més rellevants del moviment sindical català en particular i espanyol en general. Això, avui, pot ser que es manifesti de forma més evident, quan en el darrer mig segle la contractació a l'Administració pública ha crescut de forma extraordinària esperonada pel desenvolupament de l'Estat del Benestar. A partir de l'impuls donat per la Fundació Cipriano García -Arxiu Històric de la CONC, en col·laboració amb la Federació Social d'Administració Pública de CCOO de Catalunya-, un grup d'historiadors i científics socials han contribuït a pal·liar aquest gran desconeixement. I, tal vegada, s'hagi pogut donat un estímul en cercar l'espai on puguin encaixar, amb veu pròpia, la història i les experiències viscudes per aquest segment del conjunt assalariat que constitueixen els treballadors de l'Administració pública.

Huelga laboral y huelga política. España, 1939 - 1975
Ysàs i Solanes, Pere

Ayer. (Madrid. Núm 4 (1991) p. 193-212)

L'article analitza la qüestió de la vaga general durant el franquisme, quan fou un instrument no utilitzat però sí plantejat al dedins del moviment obrer com a element que podia conduir al derrocament definitiu de la dictadura. En aquest sentit, el document realitza un recorregut per la visió i activitat de l'obrerisme al llarg del període franquista: des de la destrucció que significà 1939 fins al renaixement de les Vagues experimentat a partir de 1962 i exacerbat pel naixement de CCOO, passant per l'aposta aliadòfila durant els anys de la II Guerra Mundial i les agitacions laborals basques i catalanes de 1945-1947. L'autor centra en tot moment el text en l'assumpte de la vaga general i les repercussions que tingué posar-lo damunt la taula, tant en sentit positiu ?estimulà els moviments de masses antifranquistes? com negatiu ?dificultà i distorsionà els actes reivindicatius?, i manifesta la importància que adquirí entre l'opinió pública amb la descripció del desconcert i malcontentament que experimentà l'administració de Felipe González quan es convocà, el 14 de desembre de 1988, la primera vaga general de la democràcia.

Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

Comisiones Obreras de Asturias en la transición y la democracia
Vega, Rubén

Oviedo : Unión Regional de CC.OO. de Asturias, 1995
ISBN 9788492616916

El present treball s'ocupa preferentment de la trajectòria seguida per CCOO d'Astúries des de mitjan dècada dels setanta fins ben entrada la dels noranta. Els capítols inicials, referits a la dictadura franquista, tenen, per tant, un caràcter introductori, sense formar part del nucli de la investigació, i es recolzen fonamentalment en una sèrie d'entrevistes a militants. L'aparell crític, amb fonts documentals de l'organització, es completa amb la part referida a la transició en la qual l'autor recorre pels episodis experimentats per les CC.OO a Astúries, on havia estat la principal força d'oposició a la dictadura. Aviat la central va haver de fer front al dur procés de crisi (amb especial incidència a Astúries), quelcom que generà importants conflictes interns i, fins i tot, l'escissió d'alguns corrents més radicals.

El Movimiento de las comisiones obreras : el desafío obrero a la dictadura
Tébar Hurtado, Javier

En: "Resistencia ordinaria" : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). València : Publicacions de la Universitat de València, 2012, p. 107-122
ISBN 9788437090146

Els orígens de la seva aparició en diferents indrets, la projecció del seu abast més enllà de l'àmbit local, així com el caràcter flexible de la forma de protesta impulsada pel moviment de les Comissions Obreres, constituïren una novetat en el desafiament polític al règim franquista. Que això fos així depengué tant del tipus de reivindicacions que defensaren, a partir de la combinació de peticions laborals concretes i explícites demandes polítiques, com de les pròpies característiques del repertori de l'acció col·lectiva que adoptarien ben aviat, actuant tant en l'àmbit legal com en el terreny de la il·legalitat franquista. La persecució de les activitats identificades com un moviment social com el de les Comissions, sorgides i consolidades des de principis dels anys seixanta en diferents regions espanyoles, va acabar constituint per a les autoritats de la Dictadura un dels seus principals objectius per mantenir allò que conceptuaven com a "ordre públic". No en va, al llarg d'aquella etapa del seu recorregut històric, les Comissions Obreres van tenir un destacat protagonisme en l'ampliació i l'enfortiment de la resistència opositora a què va haver d'enfrontar-se la Dictadura durant els últims lustres de la seva existència.

Población y diferencias regionales. Mercado y relaciones de trabajo. Poder sindical, Estado del Bienestar
Soto Carmona, Álvaro

En: Historia de la España actual : 1939 - 2000 : autoritarismo y democracia. Madrid ; Barcelona : Marcial Pons, 2001. p. 193-225
ISBN 8472488993

El capítol se centra en l'evolució esdevinguda en les relacions laborals a Espanya durant els darrers anys del franquisme, l'entrada de la Democràcia i la primera dècada de vigència del nou sistema polític. En aquest sentit, l'autor fa esment de l'augment de població (de 34 milions el 1970 a 37 milions el 1981) i de la focalització de les àrees de creixement al litoral mediterrani i, en menor mesura, a l'eix de l'Ebre. L'estudi de l'evolució econòmica també es fa patent amb la recessió, la crisi mundial i la debilitat del sistema productiu protegit com a principals problemes, juntament amb l'atur i, durant bona part del període, la inestabilitat política. Finalment, el capítol analitza la consolidació de la sanitat i el manteniment de polítiques educatives erràtiques.

Huelgas en el franquismo causas laborales - consecuencias políticas
Soto Carmona, Álvaro

Historia Social. (Alzira ; València. 30 (1998) p. 39-61)

Les línies interpretatives de l'estudi són les següents: 1) No és possible analitzar el fenomen de les vagues a Espanya durant la dictadura franquista sense tenir en compte la naturalesa política del règim. 2) La tasca de l'oposició política es troba íntimament lligada a l'activitat de Vagues. 3) Les transformacions estructurals que es produeixen durant el període no expliquen per si mateixes el conflicte social, i encara menys les Vagues. 4) El canvi en la composició dels actors socials, així com llur presència en el medi és un factor decisiu per a explicar l'increment del nombre de vagues. 5) Malgrat la Repressió i la manca de preparació de les organitzacions obreres per a la derrota posterior a la Guerra Civil, mai no faltaren nuclis resistents (memòria), tot i que en els primers anys foren molt febles. 6) La formació de la "nova classe obrera", paral·lelament a l'entrada de noves generacions d'obrers sense experiència organitzativa, permeteren canvis que afavoriren l'increment de la protesta. 7) L'ús de mitjans legals, combinats amb pràctiques il·legals, reforçaren les organitzacions, incrementaren la participació i dificultaren la repressió. 8) El moviment obrer adoptà fórmules democràtiques, fet que implicà una ruptura amb el passat. 9) S'assisteix a la formació d'una nova cultura obrera més propera als ciutadans. 10) Per bé que les demandes pròpiament laborals foren quantitativament les més importants, aquestes apareixen lligades a demandes democràtiques, adquirint així una natura política de la qual n'eren conscients les autoritats i els mateixos impulsors de tals vagues.

Estructura social : Relaciones laborales y huelgas
Soto Carmona, Álvaro

En: Historia de la España actual: 1939 - 2000 : autoritarismo y democracia. Madrid ; Barcelona : Marcial Pons, 2001. p. 193-225
ISBN 8472488993

El capítol explica els importants canvis que s'experimentaren en l'estructura social com a conseqüència del pas de l'agricultura a la indústria. Així, l'urbanització, l'educació i el consum van implicar una Ruptura amb les formes de vida tradicionals, quelcom que anà naturalment seguit del sorgiment de nous conflictes socials. Així, les associacions de veïns van esdevenir, juntament amb els estudiants un instrument actiu de lluita social, en un marc de secularització i de puixança del moviment obrer. Es detalla igualment al document la millora del nivell de vida (sense redistribució de la renda) i el debat sobre el moment en què es creà a Espanya l'Estat de Benestar, que a parer de l'autor se situaria a finals de la dècada de 1970.

El Resurgir del movimiento obrero
Sartorius, Nicolás

Barcelona : Laia, 1976.
ISBN 8472229513

En aquest llibre l'autor analitza el dur i difícil procés de "ressorgiment" del moviment obrer sota el franquisme. Ressorgiment que d'alguna manera eclosionà ja a la dècada dels setanta, com es féu palès per la conflictivitat social i laboral elevada. De la mà d'un dels protagonistes d'aquest procés, el llibre analitza la rearticulació del moviment obrer sota el franquisme, els principis d'aquest "nou" moviment obrer, la seua relació amb els grups polítics, la posició respecte del Mercat Comú europeu, la relació amb el desenvolupament econòmic, algunes reflexions a l'entorn dels convenis col·lectius i, finalment, realitza també una aproximació a les experiències dels consells de delegats i del moviment obrer a Itàlia, elements en els quals d'alguna manera, pretén emmirallar-se.

El Final de la dictadura : la conquista de la democracia en España : noviembre de 1975 - Junio de 1977
Sartorius, Nicolás

Madrid : Temas de Hoy, 2007
ISBN 9788484606345

Aquest llibre abasta el període que transcorre entre novembre de 1975 -mes en què té lloc el "fet biològic", la mort del dictador i la consegüent ofensiva de l'oposició- i juny de 1977, any de les primeres eleccions, que acabaran sent constituents. Divuit mesos cabdals en el procés de transició a la Democràcia i que tenen en la caiguda del govern Arias Navarro al juliol del 76, quan es féu evident la impossibilitat del continuisme franquista, una altra de les grans fites. En aquest procés de fer inviable el "franquisme sense Franco" i de conquerir la llibertat, desenvoluparen un paper essencial els diferents col·lectius socials, principalment treballadors i estudiants. La mobilització des de les fàbriques, facultats, barris, al camp, col·legis professionals o associacions de dones, va anar generant un ressò en els mitjans de comunicació i contribuí a l'aparició d'esquerdes i divisions en els suports del règim (notablement, l'Església, l'exèrcit, la judicatura o el gran capital). Les protestes al carrer reberen la Repressió com a resposta, produint-se nombrosos ferits i, fins i tot, víctimes mortals. Al final, davant l'equilibri de forces o de debilitats, s'imposà la negociació i el consens. Aquest procés és l'objecte de la present obra que, a més a més, dedica un espai al rol que van jugar alguns països com ara els EUA, França, Alemanya o el Regne Unit.

El Moviment obrer durant la transició democràtica al País Valencià
Santacreu Soler, Josep Maria

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 295-314
ISBN 9788437086804

Aquest capítol de llibre exposa i defensa tres tesis sobre el moviment obrer al País Valencià durant la transició. La primera, que el sindicalisme no va tenir exclusivament una línia d'acció centrada en les reivindicacions obreres durant la transició democràtica al País Valencià, sinó que també va assumir responsabilitats polítiques i socials. La segona, que les responsabilitats polítiques, laborals i socials assumides pels sindicats, la repressió que van patir els dirigents i militants dels Sindicats i la dinàmica negociadora oberta per la legalitat del règim van facilitar que s'hi desenvolupessin polítics destacats de l'esquerra, sobretot advocats laboralistes. Molts d'ells van aconseguir ser dirigents de partits polítics d'esquerres i diputats. I la tercera, que els Sindicats d'esquerra no van plantejar un projecte d'organització social alternativa al capitalisme liberal durant la transició com ho havien fet els sindicats d'abans de l'arribada de la dictadura de Franco el 1939 al País Valencià.

L'Últim esclat : Esquerra revolucionària, moviment obrer i canvi polític a Catalunya (1975 - 1979)
Sans Molas, Joel

Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2012

El present treball analitza les organitzacions de l'esquerra revolucionària en el context de la transició a Catalunya, entre la mort del dictador el 1975 i les primeres eleccions municipals de 1979. Emmarcat com un fenomen europeu, l'autor tracta la gènesi, consolidació i relació amb el moviment obrer d'organitzacions com ara el PCE(i) (més endavant PTE), l'MCE, la LCR o la OICE. En un segon apartat, analitza la praxi d'aquestes organitzacions en la conjuntura política d'ofensiva per part de l'oposició antifranquista que tingué lloc entre finals de 1975 i 1976, abastant així el seu paper en esdeveniments cabdals com ara la vaga del Baix Llobregat o la de Sabadell. Seguidament, també inscriu l'acció d'aquests grups en la nova conjuntura oberta el 1977, en què els sectors reformistes del règim semblen prendre la iniciativa en el procés de canvi polític. Finalment, analitza la posició d'aquesta constel·lació d'opcions polítiques enfront del nou marc democràtic i l'era dels pactes socials, que comportà la seva crisi.

Atado y mal atado : el suicidio institucional del franquismo y el surgimiento de la democracia
Sánchez-Cuenca Rodríguez, Ignacio

Madrid : Alianza, 2014
ISBN 9788490971109

Franco va voler que el règim quedés "lligat i ben lligat" després de la seua mort. Però uns anys després de la seua desaparició, el propi règim va desfer el nus sense massa dificultats. La transició a la Democràcia, segons l'autor, es produí mitjançant l'aprovació en les Corts, el 18 de novembre de 1976, de la vuitena Llei fonamental del franquisme, la Ley para la Reforma Política. Els procuradors de les Corts franquistes van votar a favor d'una llei que acabava amb el règim i donava pas a unes eleccions democràtiques i un període constituent. A l'època, fou comú referir-s'hi com "l'harakiri" o el "suïcidi" del franquisme. Per què els procuradors acceptaren aquest "suïcidi"? Aquesta pregunta no ha rebut una resposta satisfactòria fins el moment. En aquest llibre es reconstrueix la situació política de l'any 1976, analitzant la correlació de forces entre oposició - els protagonistes d'allò que l'autor anomena la "demanda del canvi"- i règim, així com les reformes portades a terme primer pel govern d'Arias Navarro i, després, d'Adolfo Suárez, i es proposa una explicació del comportament paradoxal dels procuradors.

Historia de Comisiones Obreras (1958 - 1988)
Ruíz González, David

Madrid : Siglo XXI, 1994.
ISBN 843230817X

Els autors que han desenvolupat la tasca d'escriure aquesta història de les Comissions Obreres han acotat dues dates per tal d'emmarcar la trajectòria seguida per l'organització: la decisiva, com a punt de partida, de la promulgació de la Ley de Convenios Colectivos d'abril de 1958 i la no menys significativa de la vaga general de 1988. Els investigadors s'han enfrontat a considerables dificultats en la seua tasca de recerca de les fonts escrites i orals dintre del propi sindicat, dificultats que s'han accentuat a l'hora de dirigir la investigació cap els inaccessibles documents de procedència governamental L'obra arrenca amb les obligades referències al Sindicato Vertical i l'evolució laboral experimentada des de la Guerra Civil fins 1958, per continuar amb l'estudi de les Comissions en les diverses regions: Catalunya, Euskadi, Astúries, en primer lloc, per continuar amb Madrid, el País Valencià, Andalusia, Aragó i Galícia. Les dos Castelles i Extremadura, allà on s'erigiren alguns nuclis industrials, així com a les Illes Balears, per el significat que en aquestes va tenir la incorporació de l'hostaleria al sindicalisme de classe de les Comissions, són objecte també de pertinents estudis. L'absència de fonts documentals solvents impedeix tractar altres àrees: les Canàries, Múrcia, Cantàbria i La Rioja. Aquest és, doncs, un intent de reunir en un volum el primer relat raonat i crític sobre l'herència i l'activitat de Comissions Obreres. Aquesta contribució posseïx, per aquest motiu, un valor historiogràfic indubtable: es tracta d'una introducció històrica en la què lògicament predomina la narració, la reconstrucció dels fets, superant així les obligades etapes hagiogràfiques de les publicacions militants i commemoratives. Les autores i autors que han contribuït amb els seus treballs a donar cos a aquest volum són especialistes en la història social i política del període corresponent de l'Espanya Contemporània, i dediquen especial atenció a les regions que han estudiat.

Sindicalismo y transición política en España
Rodero San Román, Manuel

Ayer. (Madrid. Núm 15 (1994), p. 189-222)

El document analitza la tasca exercida pels Sindicats democràtics -i d'una manera especial per CCOO i la UGT- des de la fi del franquisme fins a la consolidació de la Democràcia espanyola. Igualment, també s'hi estudia l'articulació del model sindical que aparegué en aquells anys i la configuració del nou sistema de relacions laborals. Totes aquestes qüestions s'aborden, com no pot ser d'altra manera, en referència a la situació política i a les relacions establertes pels Sindicats amb l'Estat i les seves institucions, sense oblidar tampoc les forces polítiques i patronals i la conjuntura econòmica general damunt de la qual s'actua. Metodològicament, el text evita l'anàlisi exclusiva de la dinàmica generada pels mateixos Sindicats i en prioritza la integració en un context més general, en el qual es tenen en consideració les influències de factors més diversos i de vegades aliens a l'entramat estrictament sindical.

Los Sindicatos en la democracia : de la movilización a la gestión
Rodero San Román, Manuel

Historia y Política. (Madrid. Núm 20 (2008) p. 129-158)

Comissions Obreres, l'organització de major implantació social en la lluita antifranquista, va adquirir un gran protagonisme en els mesos posteriors a la mort de Franco però no va aconseguir imposar el seu projecte de construir una central sindical unitària en la que estiguéssin representats tots els treballadors. Un sindicalisme plural i bipolaritzat, a mesura que la Unió General de Treballadors recobrava força, es va anar desenvolupant, a la vegada que el model autoritari i estatalment intervingut de relacions laborals de la dictadura era substituit per un altre de caràcter democràtic. Ambdós processos van tenir lloc en una conjuntura de profunda crisi econòmica, en estreta connexió amb l'evolució de la transició política i amb una àmplia mobilització sociolaboral. Els Sindicats, en especial la UGT, van explorar des de 1979 la via de la concertació social i dels pactes neocorporatius, però el 1986 dita via va quedar abandonada. Emprengueren a partir de llavors una estratègia unitària, molt polititzada, que estava destinada a assolir importants reivindicacions socials i un canvi en la política econòmica i que va generar una gran conflictivitat. Però el pols que els Sindicats no van poder guanyar al Govern va acabar per portar-los a un terreny en el què la gestió dels interessos dels treballadors en el marc de l'Estat del Benestar va acabar per predominar sobre les qüestions de major dimensió político-ideològica.

Asalto a la fábrica : luchas autónomas y reestructuración capitalista, 1960 - 1990
Quintana, Francisco

Barcelona : Alikornio, 2002
ISBN 8493223204

Les tres dècades compreses entre 1960 i 1990 representen en la nostra història recent una transició de la què el canvi de règim a un de democràtic només representa la vessant política. Són trenta anys de profunda transformació social, econòmica, política i cultural que segueixen el procés d'inserció de l'economia espanyola en el circuit de reproducció internacional capitalista. La primera part del llibre se centra en torn al que els autors qualifiquen d'antagonisme d'una classe obrera urbana i bel·ligerant, l'autonomia de la qual es materialitzà en un cicle de lluites autònomes que haurien constituït el teló de fons que precipità el pacte de la transició democràtica entre l'oposició democràtica i els hereus de Franco. La segona part recull les transformacions que, un cop consolidat el pacte social, tenen lloc al llarg de la dècada dels vuitanta, mitjançant la introducció de mesures polítiques que s'analitzen com a orientades a desintegrar la resistència obrera, en consonància amb el pla de reestructuració que s'estava portant a terme en la resta de països capitalistes. Un cop extingits els últims bastions de la resistència obrera autònoma i convertida la societat en fàbrica, s'hauria inaugurat una fase d'antagonisme social difús, amb noves figures de proletarització accelerada (precarització) vinculades a nous àmbits de vulnerabilitat del procés de reproducció capitalista.

La Huelga de Roca Radiadores : una experiencia de autoorganización obrera
Mulero Campoy, Marta

Historia, Trabajo y Sociedad. (Madrid. Núm 6 (2015) p. 11-29)

El conflicte a Roca, la segona empresa industrial més important de Catalunya després de SEAT el 1976, es va iniciar el 8 de novembre de 1976 amb l'acomiadament d'un treballador durant la negociació del conveni col·lectiu. Els mètodes assemblearis de Roca es van enfrontar a les directrius de les diferents centrals sindicals. L'objectiu d'aquest article és explicar en què va consistir el moviment obrer dels treballadors de Roca i analitzar la importància que tingué la vaga dins del debat sindical de les principals centrals sindicals a l'inici de la Transició democràtica.

Movimientos sociales y estado en la España contemporánea


Cuenca : Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, 2001
ISBN 8484271374

Aquest llibre del Grupo de Estudios de Asociacionismo y Sociabilidad (GEAS) - en col·laboració, aquesta volta, amb diversos professors d'universitats espanyoles- recull una sèrie d'aportacions sobre allò que s'ha anomenat "nous" moviments socials - ecologisme, feminisme, pacifisme- en contraposició als "vells" - moviment obrer- en relació a l'Estat en el darrer quart del segle XX. Per tant, poden servir com a primera aproximació de caràcter general a la gènesi o desenvolupament d'aquests a cavall entre el tardofranquisme i la transició democràtica. En aquest obra col·lectiva trobem les contribucions de José Babiano, que ens apropa al sindicalisme espanyol des del moment de canvi polític fins finals del segle passat; Juan José La Calle realitza, en canvi, una anàlisi del moviment ecologista; Manuel Ortiz ens introdueix el moviment obrer manxec en una perspectiva de llarg abast des del primer franquisme fins les acaballes del segle XX; Jaime Pastor abasta el moviment pacifista entre la transició fins els darrers anys del segle passat; finalment, David Ruiz ens aproxima al cas de les CC.OO sota el franquisme i, per tant, com a moviment socio-polític fins la seua constitució com a central sindical.

Mis manos, mi capital : els treballadors de la construcció, les CCOO i l'organització de la protesta a la Gran Barcelona (1964 - 1978)
Mota Muñoz, José Fernando

Alzira : Germania, 2010
ISBN 9788492587322

La construcció fou un sector travessat tant per la recepció dels corrents migratoris que desfermà l'èxode rural a Espanya com pels efectes del boom immobiliari i especulatiu que es produí durant els anys del "desarrollismo" franquista, a la dècada dels seixanta. L'autor proposa un recorregut temporal des de llavors fins als anys centrals de la transició política a la Democràcia en el nostre país, anys durant els quals de forma paral·lela es produí la construcció de CCOO com sindicat. Són moltes les pistes i els suggeriments que es formulen en el text, un treball on el detall i minuciositat sobre els esdeveniments està sempre acompanyat de la voluntat expressa de l'autor de recuperar la presència de les persones -al llarg del seu relat n'apareixen més d'un centenar- per tal d'analitzar la dinàmica entre els uns i les altres.